L’enrenou organitzat al voltant del projecte de remodelació de l’estadi del FC Barcelona no deixa d’oferir capítols dignes d’una pel·lícula de suspens
Publicat al diari Línia Xarxa el 2 de novembre de 2023 | Manuel Sánchez-Villanueva Beuter | Foto: Vista de l’Estadi Olímpic de Tòquio, de l’arquitecte japonès Kengo Kuma, des d’una habitació de l’hotel Mitsui Garden Jingugaien, obra dels arquitectes japonesos Nikken-Sekkei. Fotografia aportada per l’autor
L’enrenou organitzat al voltant del projecte de remodelació de l’estadi del FC Barcelona no deixa d’oferir capítols dignes d’una pel·lícula de suspens.
Des de la seva inauguració el 1957, l’estadi que van dissenyar l’arquitecte Francesc Mitjans juntament amb Francesc Soteras i Lorenzo García Barbón ha anat experimentant diverses transformacions.
La del 1982, dirigida pels mateixos Mitjans i Soteras per ampliar la seva capacitat per al Mundial del Naranjito, va suposar afegir una tercera graderia i unes rampes penjades a l’accés Est que, juntament amb la brutal façana de formigó armat, va acabar desfigurant el projecte original. El colofó final es va produir a les acaballes dels anys 90, quan es va haver de rebaixar la cota de la gespa gairebé tres metres per compensar la pèrdua d’aforament pel fet d’haver d’ubicar tots els espectadors en seients. Això va acabar desequilibrant les panòptiques, la visió completa del camp que tot el públic ha de tenir, cosa que obligava a plantejar una remodelació futura en profunditat que fins avui no s’ha pogut dur a terme.
Després de l’intent fracassat del 2006 d’atorgar aquest projecte a l’afamat Norman Foster, l’arquitecte de l’antena de comunicacions del Tibidabo, el 2014 es va convocar un nou concurs que va guanyar el despatx d’arquitectura japonès Nikken-Sekkei, amb els catalans Pascual-Ausió.
Aquest projecte ara el desenvolupen els nipons, però juntament amb un altre despatx barceloní, B720, autor, entre d’altres, de la coberta emmirallada del Mercat dels Encants de les Glòries. Alguna cosa va passar amb el primer despatx català que va fer que desistís de continuar amb el projecte.
Abans, amb el canvi de presidència del Barça, Laporta va aprofitar per treure el projecte als seus autors i donar-lo a un parell d’enginyeries locals perquè desenvolupessin l’arquitectura, per una banda, i les instal·lacions, per l’altra, amb l’excusa d’abaratir costos (estan lluitant perquè no passi dels mil milions d’euros) i accelerar el procés de les obres.
La inspiració inicial sorgeix de les fonts més diverses. Quant tenen de nou aquestes idees i quant de prestat?
Entre reclamacions d’autoria i amb la implicació del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya pel mig, ara sembla que el tàndem japonès-català podrà seguir liderant la construcció de les obres com a Design Guardian, però mantenint les dues enginyeries. La moda de posar noms anglesos als eufemismes per tal de suavitzar-ne les conseqüències ha arribat a l’arquitectura. Esperem que no s’estengui. Si no, l’intrusisme estarà servit perquè altres professions acabin desenvolupant els projectes dels seus autors a preus més baixos. N’hi haurà prou que els contractin com a Guardians del Disseny.
Això és una cosa que ja existeix a altres països. Al Brasil, per exemple, els arquitectes dissenyen els edificis fins a la fase on s’aconsegueix la llicència d’obres, el que aquí anomenem Projecte Bàsic. A partir de llavors apareixen les enginyeries, que s’encarreguen de desenvolupar el projecte, com si no s’haguessin de continuar prenent decisions d’arquitectura després de dibuixar les idees bàsiques. Una manca de confiança en els mateixos tècnics que van concebre la proposta que fa que ens preguntem per què fer-los aleshores l’encàrrec. Amb sort, l’empresa constructora encarrega de vegades als arquitectes una mena de “vigilància” per prevenir excessives aberracions del projecte inicial.
Com explicava Bruno Munari al seu llibre Com neixen els objectes?, hi ha tot un procés de creativitat i d’experimentació lligat a la construcció d’un edifici o al desenvolupament d’un objecte que no es pot reduir al fet d’haver tingut una bona idea. Hi ha centenars de decisions que impliquen materials, estratègies constructives o adaptació als mitjans disponibles que fan que el disseny, per força, s’hagi d’anar adaptant.
La idea inicial d’un projecte serveix de ben poc si després no hi ha ofici ni talent per anar prenent decisions que portin el disseny a bon terme. La inspiració inicial sorgeix de les fonts més diverses. Quant tenen de nou aquestes idees i quant de prestat?
Probablement, els arquitectes de Nikken Sekkei, mentre aixecaven el seu hotel Mitsui Garden davant de l’Estadi Olímpic de Tòquio, del també arquitecte japonès Kengo Kuma, van tenir sempre la inspiració al davant.
Com confessava L.B. Jefferies, el fotògraf interpretat per James Stewart a La finestra indiscreta, dirigida el 1954 per Alfred Hitchcock, un cop va començar a espiar els seus veïns ja no els va poder treure els ulls de sobre.
Manuel Sánchez-Villanueva Beuter, arquitecte fundador de haz arquitectura i professor de projectes arquitectònics a la UPC
