Amb dos dies de diferència, els passats 7 i 8 de Juny, es van registrar a Barcelona dos esdeveniments molts positius per l’Arquitectura, un de caràcter internacional, l’altre local, però els dos lligats amb la vella relació que la nostra ciutat manté amb el més exigent nivell arquitectònic, malgrat la esfereïdora manca actual de treball pels arquitectes del país.
El divendres dia 7, la Fundació Mies van der Rohe, radicada en l’emblemàtic pavelló de l’any 1929, va celebrar els 25 anys dels Premis que conjuntament amb la Unió Europea, representen el més alt guardó de l’arquitectura contemporània a Europa. Cada dos anys, des de 1988 s’han atorgat tretze premis que mirats amb perspectiva, són una selecció de tendències, a manera de retrat dels límits ètics, professionals, econòmics i socials en els que es mouen els arquitectes europeus. A banda la curiositat de veure juntes 174 maquetes que configuraven un gran mapa d’Europa sota la Cúpula del Palau Nacional de Montjuïc (MNAC), també es alliçonadora per la reflexió, la cronologia comparativa (1988-2013), editada amb aquest motiu, relacionant Ciència, Cultura, Política i Arquitectura.
Mentre el dematí, va ser dedicat al lliurament dels premis 2013, la tarda es va consagrar al debat, obrint un cicle (Breaking New Ground…) que tindrà continuïtat als propers anys com a diàleg entre Europa i Amèrica.
La qualitat i quantitat dels assistents de tot Europa va possibilitar que Barcelona tornès a aparèixer com a plataforma mundial d’una de les activitats humanes en la que sempre ha destacat.
El dissabte dia 8, es va desenvolupar amb un caràcter molt més local un esdeveniment que, en canvi, estava estretament lligat amb l’anterior: la inauguració d’una nova denominació del carrer a prop de la Politècnica, que portarà el nom d’Ignasi de Solá-Morales, precisament l’impulsor ideològic dels primers anys de la fundació Mies i peça fonamental en la seva reconstrucció.
La justícia i lògica de la denominació d’un carrer de la ciutat en honor d’un arquitecte, mort massa jove, però que deixà un currículum impressionant com a historiador, publicista i professional de l’arquitectura, és una altra baula en la cadena invisible que lliguen a Barcelona amb l’urbanisme i l’arquitectura contemporània. Com ho és que, amb el seu Alcalde actual, Xavier Trias, assistís com a espectador, respectuosament saludat per tothom, l’Alcalde del jocs Olímpics i President de la Generalitat, Pasqual Maragall.
Aquestes dues referències arquitectòniques no es fan per treure pit de forma inapropiada, sinó com a matèria de reflexió: L’arquitectura apareix en la Història com a estímul i millora, al servei de la nostra societat.
