La Sagrada Família ha anat edificant-se com a una icona amb pedigrí gaudinià i amb un ‘merchandising’ turístic que ja fa massa temps que està passant factura a la cohesió social i urbana de la ciutat
Publicat a Línia l’1 de setembre de 2026
Portem uns quants anys de polèmiques i debats sobre l’afectació del Portal de la Glòria i la famosa escalinata de la Sagrada Família. Contemporàniament, mai en aquesta ciutat ens havíem trobat que un projecte eclesiàstic acabés afectant urbanísticament un sector de la ciutat. Podríem discutir si l’afectació prevista en el PGM del 1976 responia o no a un hipotètic croquis gaudinià afegit el 1916, però el que està clar és que la qualificació urbanística 17/6 de zona renovació urbana en transformació de l’ús a sistema de parc urbà és una competència municipal.
Dit això, la següent pregunta és: l’Ajuntament de Barcelona ha de permetre la construcció d’un pont sobre el carrer Mallorca i l’afectació dels terrenys ara ocupats per habitatges, amb una escalinata monumental d’accés al portal de la Glòria? Entre els governants d’aquesta ciutat hi ha qui pot arribar a pensar que un projecte com aquest podria ser d’interès públic; situacions més rocambolesques les hem vist recentment en altres projectes, sobretot per la projecció econòmica que comporta actualment la Sagrada Família convertida en una icona del negoci turístic.
Anem a pams. Primer de tot, la Sagrada Família ja disposa de dues entrades monumentals, la del Naixement i de la Passió, que donen als respectius espais públics batejats, com no podria ser d’altra manera, amb els noms de les places de la Sagrada Família i de Gaudí, d’una hectàrea de superfície cadascuna. Fa falta una entrada central o frontal? Hi ha esglésies i catedrals que per les condicions físiques no han tingut mai una entrada central. Aquí sembla que ni tan sols els terrenys són de titularitat eclesiàstica i els 7 pilars dels “pecats capitals” del portal de la Glòria, valgui la redundància, farien el “pecat” d’ocupar el carrer Mallorca.
En segon lloc, per a qui estaria destinada aquesta escalinata? És necessària per a l’aforament d’una mitjana de 350 feligresos que van a missa? Uns 140.000 a l’any, amb accés gratuït i reserva prèvia? Res comparat amb els 4,7 milions de turistes anuals, que ocuparien l’escalinata de la Glòria per fer-se els seus respectius selfies. Aquest és el destí final d’aquesta escalinata que demana envair l’espai públic amb un pont/túnel de 50 metres i afectar milers d’habitatges i futures zones verdes?
En tercer lloc, quin és el valor cultural i el seu interès públic? Penosament, la Sagrada Família, després de la mort de Gaudí el 1926, amb alts i baixos, ha anat convertint-se en un “anacronisme cultural”, una mena de bibelot del turisme internacional. Aquest era l’objectiu de Gaudí? El modernisme com a corrent artístic de la burgesia catalana va trobar la seva fi el 1911 amb l’adveniment del noucentisme, i deixem-ho clar, tots dos corrents artístics van acabar condemnats a mort després de la vaga general de la Canadenca de 1919, quan les lluites obreres amb la CNT al capdavant van aconseguir la jornada laboral de 8 hores, els increments salarials i la negociació col·lectiva. Fins aleshores, l’exuberància barroca del modernisme s’havia finançat amb els capitals colonials i la mà d’obra barata.
El polígon funicular de Gaudí no era res més que una tècnica de càlcul estructural empíric procedent de la construcció amb pedra natural, i l’arc parabòlic una representació de la distribució de les càrregues i del treball a “compressió” de la pedra. La introducció de nous materials i noves estructures com el formigó armat, finalment també integrat per Gaudí, va obrir el ventall de possibilitats als sistemes de càrregues a “tracció i flexió”, desposseint l’arc parabòlic del seu sentit físic i estructural, i reduint-lo a una simple i mera expressió artística.
Tota l’obra posterior a la mort de Gaudí, que no forma part del Patrimoni universal de la UNESCO, des del punt de vista acadèmic i patrimonial no ha deixat mai de ser un pur “anacronisme”, això sí, amb una càrrega simbòlica i econòmica de primer ordre. Un negoci vestit de mística religiosa amb una recaptació anual de 135 milions d’euros anuals, dels quals una part, el 50%, són destinats a reinvertir en el negoci i continuar la construcció, que durant més de 140 anys ha anat edificant-se com a una icona amb pedigrí gaudinià i amb un merchandising turístic que ja fa massa temps que està passant factura a la cohesió social i urbana de la ciutat.
