Daniel Giralt-Miracle rep la Medalla d’Or al Mèrit Cultural
Publicat a l’ARA el 28 d’octubre de 2019
Amb el subversiu Revolutionary blues, de Mezz Mezzrow, interpretat en directe al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, es va cloure ahir al vespre l’acte de lliurament de la Medalla d’Or al Mèrit Cultural al crític i historiador de l’art Daniel Giralt-Miracle (Barcelona, 1944), una cerimònia marcada per un to festiu i alegre: al final de la sessió, familiars i amics de l’homenatjat es van posar la careta del crític: “No és un, som molts”.
“No sé què dir davant de tants elogis”, va engegar sorneguer Giralt-Miracle quan li va arribar el torn de paraula. Les lloances havien desfilat -“amable”, “bondadós”, “generós”, “altruista”, “filantrop”- en boca dels dos glossadors, la catedràtica d’història de l’art Mireia Freixa i l’arquitecte Juli Capella, per acompanyar el reconeixement que fa el consistori a les seves aportacions sobre el patrimoni artístic barceloní, que s’han concretat, per exemple, en la donació recent del llegat artístic del seu pare, l’il·lustrador i dissenyador gràfic Ricard Giralt-Miracle. “Estic content perquè és la ciutat qui m’ha donat la medalla”, va dir. I tot seguit va evocar la seva figura: “Va ser un mestre en l’ètica, la cultura i l’espiritualitat, un pare col·lega, amic i confident”. A través seu va accedir a un món que, tot i haver estudiat filosofia, el va absorbir empès per personalitats com Josep Lluís Sert i Miquel de Moragas. Amb 22 anys guanyava el premi Destinoi entrava a formar part de la baula daurada dels crítics d’art, amb noms com Joan Teixidor, Joan Perucho i Josep Corredor Matheos. La Pedrera, un edifici “brut i vell” que van transformar sota les seves directrius; la creació del Macba, “una feina dura, difícil, controvertida”, però que li va ensenyar a ser “diplomàtic”, i, sobretot, la gran exposició de Gaudí del 2002, “que va situar Barcelona i Gaudí al centre del món”, són alguns dels atots que va recordar del seu recorregut. Segons Capella, “Giralt-Miracle va treure la caspa a Gaudí, que aleshores estava en mans de personatges foscos”. Li va reconèixer, a més, haver fusionat el món de l’art, el disseny i l’arquitectura, així com haver fet de pont, com a “home de l’establishment”, entre creadors i institucions. Per acabar, Giralt-Miracle va formular un desig referent al seu arxiu: “Espero que l’Arxiu Nacional l’accepti com han promès”. I va demanar un aplaudiment “per a aquells que no han pogut venir ni els han deixat venir”.
