Piràmides de mentida | Xavier Monteys

Piràmides de mentida | Xavier Monteys

Alhora que es presentava aquesta grandiloqüent piràmide, dues coses ben diferent han format amb aquesta un conjunt curiós. Una és que Hannah Collins ha presentat les seves fotografies sobre l’obra de l’arquitecte egipci Hassan Fathy. L’altra és l’edició del llibre Propostes al litoral amb la delimitació de la Zona Marítim terrestre de Barcelona Regional, de la mà dels professors d’Urbanisme de l’ETSAB María Rubert, sòcia d’AxA, i Alex Giménez

Publicat a El País Catalunya el 1 de juliol de 2019

Ha saltat aquests dies la informació sobre el projecte de fer a les tres xemeneies de Sant Adrià de Besòs un centre d’estudis i investigació sobre la pau, afegint a la infraestructura de l’antiga central tèrmica una piràmide de vidre de la mà d’un promotor egipci que ha imaginat el conjunt de Sant Adrià com una rèplica de les piràmides del seu país, i les xemeneies com a germanes del far d’Alexandria.

No hi ha paraules. El projecte, presentat amb tots els mitjans possibles, consisteix en una proposta difícil de classificar acompanyada de totes les paraules benintencionades disponibles: investigació, pau, universitat, immigració, refugiats, Mediterrani, far d’Alexandria, Sant Adrià… En les animacions que s’han fet públiques es podien veure enormes espais enlluernats, amb un abús de les interseccions volumètriques relligades amb escales mecàniques que evoquen, sense complexos, l’estètica dels centres comercials, tot plegat als antípodes del que —sembla— hauria de ser un centre així. Sense sentit, sense suport, sense les més elementals condicions que haurien d’acomplir aquests llocs, entre les quals destaca el vidre de la piràmide, que aquests dies d’onada de calor egipci permet imaginar el confort que donarà una estructura així. Mancada de totes passades de l’elegància de la piràmide de vidre del Louvre, es podria dir que aquella té estructura i aquesta no té vergonya.

Però, alhora que es presentava aquesta grandiloqüent i buida piràmide, dues altres coses de naturalesa diferent han format amb aquesta un conjunt curiós. Una és que l’artista Hannah Collins ha presentat les seves fotografies a la Fundació Antoni Tàpies sobre l’obra del desaparegut arquitecte egipci Hassan Fathy. L’obra d’aquest arquitecte, que va ser responsable dels poblats (Gourna, un d’ells) que van acollir la població desplaçada per la construcció de la presa d’Assuan, s’ha de considerar una coincidència miraculosa en aquest present tenebrós. Les seves construccions fetes de fang són exemplars en la utilització del material i la tècnica, amb la participació dels mateixos habitants, que aprenien a fer senzilles cases basades en peces elementals (dorkaa) que podríem assimilar a habitacions, amb una grandària equilibrada i l’ús de cúpules de fang per cobrir-les, tot emprant gelosies per donar-hi ventilació i ombra; en conjunt, la cara oposada de la fantasmagòrica construcció de vidre. L’arquitectura de Fathy representa, sense emmascaraments, la demostració que existeix una arquitectura que dona servei a la gent, desbarata les fronteres entre passat i present i ens reconcilia amb la professió.

L’altra coincidència és l’edició del llibre Propostes al litoral amb la delimitació de la Zona Marítim terrestre per part de Barcelona Regional, de la mà dels professors d’Urbanisme de l’ETSAB María Rubert i Alex Giménez. El contingut del llibre es podria resumir dient que assaja una proposta urbanística per al litoral que parteix del barri marítim per excel·lència, la Barceloneta, el més clar i complet exemple dels barris marítims espanyols de la segona meitat del XVIII, juntament amb Sant Carles de la Ràpita, Nova Tabarca, El Ferrol, San Fernando (Cadis) i fins i tot Georgetown, executat pels anglesos durant la seva ocupació de Menorca.

La Barceloneta, igual que aquests barris, desenvolupava implantacions residencials amb un pragmatisme militar que en el seu temps resultava dissonant del sofisticat encadenament espacial de l’urbanisme barroc, i que en els temps actuals sembla un exemple de refinada intel·ligència altruista davant d’operacions immobiliàries camuflades, com la que ens ocupa. Dues de les coses que caracteritza aquesta urbanística marítima militar, a risc de fer-ne una simplificació radical, són que tenen més carrers dels que avui consideraríem necessaris i que les peces agrupades són petites i regulars, en consonància a la seva petita dimensió general.

En veure juntes les dues propostes per al litoral, ressalta encara més la diferència de la grandària de les peces, un gra petit i conreat de carrers, contra una implantació alienígena i fora urbis. També les dues representen coses diferents: una, arrelada a l’urbanisme, representa la llei que conté qualsevol planejament; l’altra utilitza l’arquitectura com a xantatge contra el planejament.