El conjunt va créixer sense planificació i n’és impossible la reforma total, però s’intenta fer-hi una ordenació, a càrrec de SPG -Ramon Sanabria, Lidia Planas i Josep Gallego- (AxA)
Publicat a La Vanguardia el 19 d’octubre de 2025
La ràpida evolució de la medicina i dels serveis assistencials ha propiciat, l’últim mig segle, el creixement sovint desordenat dels grans hospitals inaugurats sota el franquisme. Un exemple m’és l’antiga residencia sanitària general Moscardó de Lleida, projectada per Fernando García Mercadal i oberta el 1965, edifici de totxo amb planta de crescent que abraçava un bosquet agradable per on s’accedia al centre. L’obra va incorporar als vuitanta un enorme edifici a l’esquena, al qual es va traslladar l’accés principal, com també diversos pavellons, fins i tot un d’aixecat amb urgència per afrontar la lluita contra la pandèmia de covid, peces totes integrants ara de l’hospital universitari Arnau de Vilanova, centre de referència per als malalts aguts de les regions sanitàries de Lleida i la zona d’influència.
Dues noves construccions s’han afegit ara al servei: un ambulatori amb 108 consultes, en un volum de planta baixa més tres, i un atri enorme, de més de 2.000 metres quadrats, que ordena i dona unitat a l’actual façana del conjunt hospitalària.
L’edifici per a noves consultes respon a la pauta ja acreditada per SPG, el despatx que dirigeix Ramon Sanabria amb Lidia Planas i Josep Gallego, en obres anteriors com l’hospital d’Olot , o en curs com el de Tarragona: als interiors, un disseny funcional i pulcre, mancat de floritures, amb una paleta cromàtica de blancs i grisos, i una molt discreta col·locació de les instal·lacions, i, als exteriors, una contenció formal semblant. Aquesta peça s’ha construït amb elements industrialitzats -des de l’estructura fins als revestiments ceràmics, passant pels plafons de tancament o els mòduls de finestres, cosa que ha permès una execució ràpida: ha passat només un any i mig des de l’inici fins al lliurament de l’obra.
El gran atri que passa per davant la façana actual mereix un comentari particular: una estructura d’acer amb una alçaria única equivalent a quatre plantes, semitancada en els laterals amb grans làmines verticals revestides de ceràmica, i coberta amb plaques fotovoltaiques. A més d’aportar unitat al conjunt, aquest atri ofereix als usuaris un molt efectiu refugi climàtic. Visitat a començaments de setembre, en un dia amb certa brisa però temperatures encara properes als 30 graus, la sensació tèrmica a l’interior era com d’uns quants graus menys: els bancs estaven totalment ocupats.
Posar ordre en un conjunt arquitectònic com aquest, que ha crescut sense planificació general , a cop d’urgències, és una tasca gairebé impossible, si més no si s’aspira a fer-ho de manera completa. Però això no significa que no s’hagi d’intentar, per exemple de la manera que ho ha fet SPG, amb l’atri unificador, el recurs als revestiments ceràmics, -que enllacen amb els material originals de García Mercadal, o amb els de l’ampliació dels anys vuitanta-, i racionalitzant la circulació dels vehicles que van cap a l’aparcament subterrani.
