Publicat el 5 de març a El País – QUADERNS
El conegut com model Barcelona és la transformació de la ciutat al llarg de les dues primeres dècades de la democràcia. Una manera de fer que, fins un cert punt, es basava en tres pilars: la iniciativa pública, la cooperació del sector privat i una participació ciutadana que, en bona mesura, es va produir a cop de mobilització. Un model que s’ha exportat profusament tant en el camp acadèmic —a les escoles d’arquitectura i urbanisme— com en la política d’organització local. Barcelona va ser, durant dècades, un exemple a seguir per ciutats que volien créixer d’una forma equilibrada i, fins i tot, equitativa. “No obstant això, la gran paradoxa és que Barcelona, en lloc de millorar i superar el seu propi model, l’ha anat consumint, i l’actual ja no es pot considerar un ‘model Barcelona’ sinó que és una cosa importada i, en certa manera, imposada”.
És una afirmació inclosa, a manera de conclusió, en el llibre Reader model Barcelona 1973-2013, editat per Comanegra i coordinat pels arquitectes Josep Maria Montaner, Fernando Álvarez, Zaida Muxí i Roser Casanovas. Una selecció de 38 textos extrets d’entre més d’un centenar de llibres que tenen com a eix central Barcelona.
Un text compartimentat en sis blocs cronològics que facilita claus per entendre l’evolució de la capital catalana des de la democràcia i que, al final, posa l’accent tant en la desaparició del model Barcelona com en l’absència d’un projecte clar.
Per no faltar a la veritat, el germen de la transformació urbana es va iniciar molt abans, en plena època franquista, de la mà de José María de Porcioles, alcalde de la ciutat durant el període més llarg, de 1957 a 1973. Al mateix temps que es dissenyaven el Gran Madrid i del Gran Bilbao, Porcioles —que ja es va trobar un pla general aprovat el 1953— “va voler impulsar la seva Gran Barcelona”, tal com apunta el text extret del llibre La Barcelona de Porcioles. I va ser l’alcalde franquista el primer que es va inventar un gran esdeveniment com la fallida Exposició Universal de 1982 per donar una empenta a la ciutat. També va plantejar foradar el Tibidabo amb tres túnels per urbanitzar 24.000 hectàrees. Al final del seu mandat, el 1973, va impulsar la redacció del primer projecte del Pla de la Ribera. “Tota una desamortització industrial”, tal com denomina l’antropòleg Manuel Delgado la reconversió de les grans superfícies de terreny que promovien els propietaris de les grans factories, des de la Maquinista Terrestre i Marítima i Catalana de Gas a la Barceloneta —presidida en aquella època per Pere Duran i Farell— fins a MACOSA, al Poblenou. Un projecte en el qual va treballar, des d’un gabinet d’estudis, qui anys després seria el primer alcalde socialista de Barcelona: Narcís Serra. Aquell primer pla va decaure per les mobilitzacions veïnals, tot i que anys després finalment la reconversió es va fer —d’una altra manera— i avui aquella zona és la Vila Olímpica.
Les primeres eleccions municipals de 1979, amb l’arribada a l’alcaldia de Serra i d’un equip urbanístic liderat per Oriol Bohigas, va determinar l’inici del que després es va anomenar model Barcelona. Una època marcada per la necessitat d’infraestructures, per la recerca de la cooperació amb el sector privat davant unes arques exhaustes i per una mobilització ciutadana que demanava barris dignes. Va ser en la dècada dels vuitanta quan es van dissenyar prop d’un centenar d’espais públics dispersos pels districtes de la ciutat, amb els quals es pretenia la redistribució dels recursos i una certa equitat territorial. Aquestes noves centralitats van aglutinar també les quatre àrees olímpiques que va construir Barcelona. I, sobretot, l’obertura al mar. “Els projectes ja estaven ideats i pensats abans que Barcelona fos nominada per als Jocs, tot i que és cert que la certesa de la cita els van afermar financerament i els van accelerar”, apunta Joan Busquets, que en aquells temps era coordinador d’Urbanisme. En el text Barcelona. Evolució urbanística d’una capital compacta, Busquets sosté: “L’experiència de Barcelona va de la petita actuació a la gran intervenció. Una evolució del projecte simple monogràfic —una plaça, una escola— al complex —un carrer, edifici i zona verda—; del projecte públic al partnership (cooperació) assegurant el compromís de la iniciativa privada en operacions de clar abast públic”.
