Alguns no volem tornar a la normalitat tal com era abans
Publicat a l’ARA el 16 de juny de 2020 | Foto: Ingo Sawilla
No va ser fins a la Baixa Edat Mitjana que després de la modernització agrícola van néixer l’artesania, embrió del sector secundari, i el comerç i la banca, com a antecedents del terciari. Amb la globalització, les noves tecnologies estan canviant el panorama socioeconòmic en favor de nous models productius més immaterials i intangibles, i encara que els tres sectors productius convencionals es redistribuiran, en qualsevol cas “la progressiva desmaterialització de les nostres activitats” està consolidant un nou paradigma basat en el cultiu de la feina cognitiva, amb valors com la intel·ligència, la recerca i la creativitat, que hauran de configurar la base de qualsevol nova idea de progrés, amb una primera conclusió: les forces progressistes han de consolidar i assumir una nova hegemonia sociotècnica.
N. Srnicek ja ens havia advertit sobre la necessitat d’aquest nou paradigma quan va dir: “El postcapitalisme hiperliberal no serà industrial”; i si bé és cert que aquesta asseveració la va fer en el marc del seu Manifest per una política acceleracionista, també ho és que en l’actual conjuntura, agreujada pel covid-19, el canvi de paradigma sura en l’ambient, més enllà dels cercles governamentals i de l’ statu quo econòmic-financer, obstinats amb “tornar a la normalitat”.
Però, quin tipus de normalitat? Perquè ara assumim sorpresos el teletreball, observem atònits els robots que serveixen cafès o que comproven la febre dels malalts com si fossin assistents sanitaris, o com Amazon proposa distribuir les seves mercaderies a Singapur utilitzant drons. El que era impensable fa una dècada, avui pot ser habitual.
Apostar per un retorn a la normalitat en lloc de treballar per un nou model pot costar-nos molt car.
A Catalunya ja tenim el primer exemple del que passa si no canviem de rumb: el tancament de les factories de Nissan. Si sabem que la seva permanència a Catalunya depèn en gran mesura de la capacitat per afrontar, entre d’altres, els nous reptes de l’automoció (vehicles elèctrics, motors d’hidrogen i altres tipologies de mobilitat), encara que sigui una qüestió d’empresa, en lloc d’invocar els cants de sirena de la nacionalització o de fiar- ho tot a una hipotètica “fiscalitat més creativa” i a la legítima defensa dels llocs de treball, ¿no hauria estat més constructiu que el govern de l’Estat, en el marc de la tan anunciada reconstrucció econòmica, hagués posat tota la carn a la graella comprometent-se fefaentment, amb legislació, fórmules col·laboratives estables i aportació de recursos tecnològics i econòmics, i explorant aquesta nova modalitat productiva?
Una cosa està clara: alguns no volem tornar a la normalitat tal com era abans, la de la deslocalització de les seus empresarials catalanes, la de la indiferència davant la necessitat de reciclatge industrial, la de la misogínia crònica, la de l’argumentació de la caritat vs. la desigualtat, la de la creixent injustícia espacial, la de la insostenibilitat mediambiental, la dels presos polítics i la laminació dels drets fonamentals… La normalitat que identifica creixement material i progrés, o que assumeix la idea del monarca passejant per Suïssa amb un maletí ple de petroeuros.
Però, ¿podem pensar que avui es donen les circumstàncies perquè aquest nou paradigma de producció impulsi un “canvi del model global”? Evidentment no; és una condició necessària però no és una condició suficient. La suficiència només vindrà del canvi i enfortiment del nostre corpus ideològic, que haurà d’impulsar una nova harmonia convivencial.
Amb aquesta doble via, sí que es pot induir un canvi de model, que en cap cas pot procedir exclusivament de l’utopisme tecnològic sinó d’una revisió radical de l’ideari global, capaç de resoldre l’alternativa entre l’eficiència del sistema i els valors espirituals i democràtics, encara que això impliqui la confrontació dialèctica amb les dretes totalitàries i les esquerres demagògicopopulistes, veritables promotores de la “tornada a la normalitat” insistint en una idea nefasta: la incompatibilitat entre els drets individuals i col·lectius.
Però d’aquest perill ja ens n’han advertit J. Talmon i F. Zacaria amb les tesis sobre “democràcia totalitària”, “messianisme polític” i “democràcia il·liberal”, quan assenyalen la metodologia comuna de les dues tendències: “accedir al poder mitjançant el vot; controlar les institucions i desmantellar els contrapesos constitucionals que eviten la vulneració de les llibertats bàsiques; i finalment modificar les regles de joc per eternitzar-se en el poder”.
