Des del FAD volem reivindicar la feina d’arquitectura i disseny que hi ha darrere la creació d’universos fílmics, i avui, en particular, del seu vessant digital
Publicat el 19 d’agost de 2020 | FAD | Text de Sol Polo
El cinema, quan és bo, ens pot transportar al passat, submergir-nos en el present o abocar-nos al futur o a mons imaginaris. Aquesta mena de màgia, que fa que tot el que apareix en pantalla sembli real, és en part el resultat d’una gran feina de disseny, creació i recreació d’espais, d’arquitectura i de detalls gràfics, de producte i de moda. Una feina que sovint passa desapercebuda perquè com més aconseguida està, més natural sembla, i no fa pensar que en realitat, és tot artifici, fet, en efecte, amb molt d’art i amb molta ajuda de la tecnologia digital.
Des del FAD volem reivindicar la feina d’arquitectura i disseny que hi ha darrere la creació d’universos fílmics, i avui, en particular, del seu vessant digital. Els avenços en aquest sector han fet que l’ús d’efectes visuals no sigui només una necessitat per a pel·lícules que recreen mons fantàstics o dinosaures, sinó que sigui una capa més de la direcció de producció de qualsevol projecte. Això es deu a les creixents possibilitats de programes de retoc i creació gràfica i també a l’economia de mitjans que suposa produir digitalment certs escenaris o maquillar-ne reals en comptes de reproduir-los físicament o traslladar equips arreu del món.
Quan parlem d’efectes visuals ens venen al cap pel·lícules amb monstres, dinosaures, batalles galàctiques, explosions o grans recreacions d’època, però avui en dia, fins i tot les pel·lícules més realistes i senzilles passen per la mà d’artistes i dissenyadors d’efectes visuals. És un àmbit que ha evolucionat molt, i on la clau, més enllà de la creació d’entorns completament generats per ordinador, rau en la modificació d’escenes filmades.
Immersos com estem en el que molts han batejat com a “era Netflix” per l’onada d’expansió de les plataformes per visionar contingut audiovisual que va iniciar la gegant americana, i que l’esclat de la COVID-19 no ha fet més que disparar, avui parem atenció a l’art dels efectes visuals amb una selecció d’exemples d’ús de tres de les tècniques més habituals utilitzades pels dissenyadors, arquitectes i artesans digitals del cinema: la pintura digital matte, la composició i el modelatge en 3D, que sovint es fan servir combinades.
Pintura Digital Matte
La pintura matte digital és una representació pintada per mitjans digitals d’un paisatge, un conjunt o una ubicació distant que permet als cineastes crear la il·lusió d’un entorn que no està present al lloc de rodatge. Un bon exemple contemporani d’aquesta tècnica es va fer servir en el rodatge de la pel·lícula Els Dos Papes de Fernando Meirelles. Gran part de la pel·lícula té lloc dins el Vaticà, que no estava involucrat en la producció i al qual l’equip tenia un accés molt limitat o nul a moltes de les ubicacions clau. Per exemple, a la Capella Sixtina no es permeten fotografies.
Sota la direcció del dissenyador de producció Mark Tildesley, l’equip va replicar parts del Vaticà als estudis Cinecitta de Roma, incloent-hi un sostre obert de la mida real de la capella Sixtina en el que, amb la tècnica de la pintura matte digital va reproduir l’obra mestra de Miquel Àngel. En pots veure alguns detalls aquí.
Composició digital (Digital Compositing)
Composar és combinar elements visuals de fonts separades en imatges úniques, sovint per crear la il·lusió que tots aquests elements formen part de la mateixa escena. L’ús de cromes (teles o parets blaves o verdes) es fa servir molt per composar, juntament amb les tècniques de pintura matte digital. Aquestes tècniques són maneres d’ampliar el set o de construir un set amb una combinació d’elements reals i digitals.
La pel·lícula espanyola La sombra de la Ley, ambientada el 1921 a Barcelona per l’empresa d’efectes visuals El Ranchito, va fer servir tècniques de composició digital i d’extensió de sets amb cromes i també amb pintura matte digital per recrear la Barcelona dels anys vint. Per fer-ho, van mesclar imatges actuals de Barcelona amb parts d’imatges d’arxiu, recopilades curosament per l’equip d’efectes visuals. En pots veure alguns detalls aquí.
Modelatge 3D
L’última pel·lícula de la saga Jurassic Park, dirigida per J.A. Bayona, també va comptar amb la participació d’El Ranchito en la part més arquitectònica (dels dinosaures se’n va encarregar el gegant americà Industrial Light and Magic), per la qual va fer servir el modelatge 3D per crear la mansió on té part la subhasta de dinosaures.
Per aconseguir-ho, el Ranchito va modelar en 3D Cragside, una impressionant mansió de camp victoriana construïda entre 1862 i 1882 al nord d’Anglaterra. Cap dels actors va rodar allà, només se’n van fer servir imatges i es va construir l’escalinata i entrada en un set amb croma, que es va combinar amb el modelatge 3D de la mansió i pintura matte digital. En pots veure el procés aquí.
Si vols descobrir més exemples de com s’han dissenyat pel·lícules en els últims anys fent servir aquestes i altres tècniques, a les webs de productores d’efectes visuals com El Ranchito, amb base a Madrid, i Union, amb base a Londres, tenen penjats vídeos on et descobreixen tota la màgia que són capaços de desplegar a través del disseny digital.