Mor l’artista Àngel Jové

Mor l’artista Àngel Jové

Va ser un dels pioners de l”arte povera’ i conceptual català

Publicat a l’ARA el d’octubre de 2023 | Antoni Ribas Tur

L’artista Àngel Jové, nascut a Lleida el 1940, ha mort aquest dimecres a Girona a causa d’un ictus que va patir diumenge, segon ha pogut saber l’ARA. Entre els artistes catalans de la generació dels anys 60, Jové apareix com un personatge singular que deixa un llegat molt polièdric. A més del seu vessant com a pintor, va fer la primera obra de videoart realitzada a Espanya, titulada Primera mort, de bracet amb els també artistes Antoni Llena, Sílvia Gubern i Jordi Galí entre el 1969 i el 1970, i va interpretar papers protagonistes en algunes de les primeres pel·lícules de Bigas Luna, com Bilbao (1978), Caniche (1979) i Angoixa (1986), i va dissenyar desenes de portades per a l’editorial Anagrama. Així mateix, va exercir de guionista i director artístic a TVE i TV3 i va fer l’interiorisme de la discoteca Zeleste.

“Àngel Jové és un dels grans artistes del segle XX, però és molt poc conegut perquè no li va interessar ser-ho”, afirma la directora de la Fundació Antoni Tàpies, Imma Prieto. “L’Àngel tenia una visió del món brutal i al mateix temps precisa, era com un làser”, subratlla Prieto, que va tenir un vincle molt fort amb l’artista. “La meva història amb l’Àngel va ser fundacional, perquè va ser el primer artista que em va demanar un text, quan encara jo era un estudiant, que es va titular Rèquiem“, diu Prieto, sobre una col·laboració el títol de la qual ara sembla tristament premonitori. Més endavant, es van tornar a trobar quan Prieto va dirigir el 2017 el documental Eco de Primera Muerte.

Antoni Llena i Àngel Jové en una imatge utilitzada per a un pòster d’una exposició conjunta dels dos artistes.CEDIDA ANTONI BERNAT

Entre les últimes exposicions d’Àngel Jové hi ha Über alles, que es va poder veure al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera el 2021 i amb la qual va plantejar una reflexió sobre la pèrdua de llibertat. La mostra estava composta per cinquanta-quatre pintures i un conjunt d’objectes evocadors de les emocions i els pensaments de les persones privades de llibertat. Abans, Jové havia brillat amb sèries com Cristòfol-Pavese 1908-2008 i el 2016 el seu cartell per a la Festa Major de Lleida, caracteritzat per una imatge desenfocada de la ciutat, va aixecar polseguera entre els sectors més conservadors.

Algunes de les seves obres dels anys 60 es van poder veure en l’exposició del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) Liberxina, Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971els comissaris de la qual van ser Imma Prieto i el conservador d’art de les segones avantguardes del museu, Àlex Mitrani. “Àngel Jové, com els seus companys del dit grup del Maduixer, amb la seva personalitat pròpia i la seva diferència irreductible, és una de les figures clau de l’art contemporani català”, diu Mitrani, que estava treballant en la incoporació d’obres seves al museu. 

“La seva comprensió semioticoemocional de la imatge fotogràfica es combinava amb una aproximació a la pintura subtil i romàntica alhora. Hermètic i fascinant, Jové és una de les grans figures que caldrà estudiar a fons per situar-lo correctament en la història i redescobrir els diferents vessants d’una obra que va des dels posicionaments conceptuals a la pintura poètica, passant per l’anàlisi de l’imaginari fotogràfic”, explica Mitrani. Precisament a l’exposicióLiberxina els comissaris van aprofundir en el coneixement de la seva obra traient a la llum una pel·lícula seva, After, i van recordar la seva feina com a programador de la Petite Galerie de Lleida.

La formació d’Àngel Jové va començar en el camp de l’arquitectura. El 1964 va ser un dels fundadors del Grup Cogul, un col·lectiu que va reivindicar l’informalisme després de l’esclat del pop art. El grup el van dissoldre l’any següent, i a partir d’aquell moment Jové es va convertir en un dels pioners de l’art pobre i conceptual a Catalunya. Al llarg de la seva trajectòria, va rebre reconeixements com el premi Ciutat de Barcelona d’arts plàstiques el 1991 per l’exposició Capiscar la flor de la mà morta, una mostra retrospectiva amb obres des del 1975, que havia presentat al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona l’any anterior.