Conversa amb un dels arquitectes que va reconstruir el pavelló alemany de Mies van der Rohe a Montjuïc
Publicat a Vilaweb el 2 d’abril de 2024
L’arquitecte Fernando Ramos (1945) considera que Barcelona, com tot Europa, està “absolutament sobreconstruïda”, i que el model de creixement que tenim en aquest país fa que la construcció nova sigui un dels mecanismes que més riquesa generen. Però això té una trampa, com ell mateix explica: “Fa més riquesa per a uns i, en canvi, en treu a uns altres. Fabriquem coses que podríem tenir sense haver de construir tant de nou.” Ramos, catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, és conegut sobretot per haver format part de l’equip que va reconstruir el pavelló alemany, a Montjuïc, i per haver col·laborat en la construcció del MACBA i la remodelació de la plaça dels Àngels, entre més. Arran de tot plegat parlem també del dilema entre la restauració d’edificis vells o la construcció per a encarar el problema de l’habitatge, i de la cura que tenim del patrimoni.
Reparar i no pas enderrocar
Ramos té clara la solució al problema de la construcció excessiva: rehabilitar, restaurar i reparar. “Pertot arreu hi ha edificis existents que es podrien modificar, fer créixer o ampliar de manera que no tot fos enderrocar per construir de nou”, explica. Encara que sovint els detractors en critiquin el cost, ell sosté que seria una fórmula més econòmica, entre més raons perquè enderrocar vol dir perdre tota una sèrie de materials, i perquè l’estructura i la façana constitueixen la major part de la despesa. A banda, diu Ramos, és més eficient i tan segur com tornar a construir. “Un edifici que existeix ja té fonaments i té una estructura que, a més a més, ha estat comprovada al llarg del temps. Un edifici que ha aguantat vuitanta anys o noranta ha fet la seva prova de càrrega”, diu. I això, és clar, no va renyit amb fer-hi les reparacions necessàries, donar als edificis un aïllament millor o canviar-ne les estructures d’aigua.
L’arquitecte lamenta que, si passa això, és perquè la normativa ho afavoreix d’ençà que, a final dels noranta, el president espanyol José María Aznar va fer una llei perquè tot el sòl fos urbanitzable i que la gestió es transferís principalment als ajuntaments. Així, ironitza Ramos, els regidors d’urbanisme d’uns quants municipis van coincidir de sobte amb uns promotors. “Va començar una trama de corrupteles, de vegades petites i de vegades grossíssimes, que promouen la construcció massissa per tot arreu, i que en general és estrictament especulativa.” Aquella llei la mantingué José Luis Rodríguez Zapatero i ara, diu, som pràcticament allà mateix, tot i que en alguns llocs s’apliquen més mètodes de control. El fet que no hi hagi “una normativa seriosa, ben treballada i a escala europea” per a la restauració i la rehabilitació “fa que perdem molts diners i molts espais”.
Un dels problemes que, en aquest sentit, tindrà Barcelona és que molts edificis s’hauran de rehabilitar i actualitzar els anys vinents per adaptar-se als nous criteris europeus d’eficiència energètica. “Canviem el xip i, en comptes de partir de la base que enderrocarem i construirem, pensem com podem millorar allò que ja tenim, que serà més barat i produirà molta menys especulació. El diner que guanya l’especulador és el que perd l’usuari”, reflexiona. I l’altre entrebanc per a posar fil a l’agulla són les polítiques de conservació del patrimoni, sovint erràtiques, i que no toquen pas el moll de l’os. Ramos posa l’exemple de l’Eixample, on hi ha una mena d’efecte “decorat de Hollywood”: allà, molts edificis, quan s’han de rehabilitar conserven tan sols la façana perquè l’ajuntament els hi obliga, i en canvi se’n va en orris allò que fóra més lògic de conservar, que és l’estructura interna de l’edifici.
Per últim, Ramos deixa clar que de ben poc servirà cap mesura que s’apliqui tan sols dins els límits municipals de Barcelona. “Cal fer un repensament molt fort. Barcelona no és la ciutat. Em fa una mica de gràcia. Tots hem caigut una mica en la trampa de debatre sobre els supercarrers verds… això és un tema molt intern, de maquillatge”, diu. En lloc de debatre si cal construir o adaptar vells habitatges per a la gent, per exemple, hem posat el focus en tres o quatre carrers i això ha enterbolit unes altres converses més importants. “Si vius a Girona, a Vilanova, a Mataró, véns a treballar a Barcelona, això és la mateixa ciutat. Hem de fer un urbanisme de tota aquesta ciutat”, assenyala.
El pavelló alemany de Mies van der Rohe, un símbol
Ramos és un dels tres arquitectes –juntament amb Cristian Cirici i Ignasi de Solà-Morales– que va reconstruir el pavelló alemany de Ludwig Mies van der Rohe i Lilly Reich, dissenyat originalment per a l’exposició universal de 1929. És un edifici cabdal al panorama estètic barceloní, perquè va marcar l’inici de l’arquitectura moderna. “En realitat, el pavelló va ser un manifest”, explica. Mies i Reich volien una arquitectura molt oberta, que mirés de contradir la idea de façana, de mur que tanca. Mies, de fet, estava tan compromès amb la importància de la ubicació –“l’esperit del lloc”, com se sol dir–, que va passar prop d’un terç del temps que tenia reservat per a la construcció barallant-se amb l’organització per la zona que li havien concedit, que no permetia de projectar aquesta idea d’obertura. Llevat dels temples grecs, diu Ramos, “fins llavors no hi ha referents en arquitectura, ni antiga ni contemporània, en què es faci una obertura tan absoluta”.
Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina del Vilaweb
