El sagrari arquitectònic dels RCR (AxA) guarda la bellesa de Soulages
Publicat a La Vanguardia el 9 de gener de 2023
Rodez és una ciutat del departament de l’Avairon, en ple Midi francès. Agregant pobles veïns, conforma un petit nucli metropolità de quasi 60.000 habitants amb hospital, tren, aeroport, bona activitat comercial i de serveis, però també industrial i agrària. El centre de la ciutat és bonic. El referent urbanístic antic és la catedral; el modern, un gran museu dedicat a Pierre Soulages, el pintor del color negre, que va morir la tardor passada als 103 anys. Era un dels últims grans noms de l’art contemporani.
Tinc una gran admiració per Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, autors de l’edifici del museu, coneguts per les seves inicials RCR. Des de la petita i industriosa ciutat d’Olot (encara més petita que l’aglomeració de Rodez), han fascinat els amants de l’arquitectura, com demostra el premi Pritzker, el més prestigiós d’un ofici que és, alhora, tècnic i artístic, útil i creatiu. Sense moure’s d’Olot, els RCR han dirigit obres a molts llocs del món. Però no formen part del corrent altisonant de l’arquitectura. No alcen grans baluernes amb formes estrafolàries. Fan una arquitectura que mira endins, que no busca enlluernar amb colors i formes llampants. Gràcies a l’ús sovintejat de l’acer corten, que tendeix al color de terra, i apel·lant a les formes pures de la geometria, integren l’edifici en el paisatge.
Sovint, fins i tot, fan que l’arquitectura vagi terra endins a la recerca d’una intimitat profunda i tel·lúrica. Fugint de l’afectació i l’exhibicionisme o l’extravagància, l’arquitectura dels RCR convida a la serenitat i al secret. No és estrany que dues de les seves obres siguin cellers. Les caves de Perelada i els cellers Bell-Lloc, a la part boscosa de Palamós. Una arquitectura tan discreta que s’enfonsa en el paisatge.
Una cosa semblant passa amb el gran museu Soulages de Rodez. Els paral·lelepípedes d’acer corten de l’edifici es confonen, aprofitant la inclinació del terreny, amb la natura enjardinada que els envolta. L’edifici, que genera una llum interior molt discreta i subtil, harmonitza amb la pintura de Soulages, fosca, íntima, abstracta, gens decorativa, radicalment moderna i, alhora, radicalment amagada, gens invasiva o intempestiva. Tant l’arquitectura com la pintura d’aquest Museu de Rodez coincideixen en una visió mistèrica de l’art.
Vaig anar a Rodez perquè sabia que els RCR hi inauguraven una exposició de la seva obra (maquetes, esbossos, dibuixos, vídeos; quadres i textos que els han inspirat). L’amplíssim hall del museu s’omplia completament d’un públic molt variat: gent del país, representants de la cultura local, amants de l’art. La reunió impressionava. Tots entusiasmats pel que ha significat el museu per a la província de l’Avairon. Les autoritats que van intervenir en l’acte remarcaven la importància que ha tingut per a Rodez un centre tan potent d’art (ho vaig poder comprovar l’endemà, en la meva visita reposada al museu: estudiants d’arquitectura de diverses llengües feien cua, carregats de maletes o motxilles, per entrar-hi a primera hora d’un dissabte).
Rodez ha tornat al mapa gràcies al poder d’atracció de la cultura. I ho fa sense excentricitats, sense grandiloqüència. Amb discreció, excel·lència i subtilesa.
Heus aquí una gran victòria en temps de l’excentricitat i el tremendisme. L’obra de Soulages té una gran força, convida a anar cap endins. L’edifici dels RCR és com un sagrari que guarda una bellesa profunda, misteriosa, inexplicable.
