Els llogaters del parc públic han de tenir la possibilitat d’esdevenir propietaris
Publicat a La vanguardia el 22 de febrer de 2022
És ben sabut: iniciatives que augmenten el PIB d’una economia poden no ser neutrals quan fixem la mirada en la distribució dels guanys. Fins i tot poden haver-hi sectors que hi perdin. En aquesta situació és lògic que hi hagi resistència i que sovint el resultat sigui no fer res. Es desprèn que la bona política econòmica –a l’hora justa i facilitadora de progrés– és la que articula iniciatives que simultàniament augmenten el PIB i asseguren una àmplia compartició dels guanys.
En principi, les autoritats públiques d’una ciutat, interessades en la seva prosperitat, haurien de valorar les iniciatives animadores de l’activitat econòmica, sobretot de la que genera bons sous. Ara bé, un efecte col·lateral d’una gran vitalitat econòmica és que el preu de l’habitatge, en propietat o en lloguer, augmenta. És quelcom que beneficia els propietaris però que perjudica els llogaters. Conseqüència: el llogater serà menys favorable a perspectives de creixement que el propietari.
Per evitar el perjudici als llogaters les autoritats públiques poden seguir estratègies diverses. Una de molt poc recomanable, almenys per a aquells que no volen deixar als seus fills una ciutat estancada, és la de limitar-ne l’atractiu per la inversió econòmica. Una de molt millor és la d’impulsar la constitució d’un parc d’habitatge públic de lloguer. És l’estratègia que ja fa més d’un segle va escollir una ciutat com Viena, a hores d’ara molt ben dotada d’habitatge públic amb lloguer assequible.
També és el que ara s’està intentant a ciutats espanyoles amb un mercat d’habitatge subjecte a molta tensió. Cal desitjar que el procés es vagi accelerant perquè comencem des d’un nivell molt baix. Aquí hi tenim una paradoxa, ja que a Espanya s’ha construït, en el darrer segle,molt habitatge públic. Com és, doncs, que no en tenim? Doncs perquè en diferents moments es va facilitar que els llogaters adquirissin els habitatges i passessin a propietaris. Amb dues conseqüències, una de bona i una de dolenta. La bona és haver creat un gran volum de propietaris, una font de seguretat i estabilitat social. Per aquesta i altres raons, la proporció de la població que viu de lloguer a Espanya és de les més baixes d’Europa. La dolenta és que ens hem quedat sense un parc públic de lloguer. Donades les tensions actuals, això ha portat a considerar un error la privatització passada i a afavorir la norma que el nou parc d’habitatge públic de lloguer ho sigui a perpetuïtat.
Jo he compartit aquesta posició. Però ara rectifico perquè crec que és essencial alinear els interessos dels llogaters amb l’eix del progrés i el creixement econòmic. I això demana que els llogaters del parc públic tinguin la possibilitat d’esdevenir propietaris. Faig notar la compatibilitat del que proposo amb el manteniment d’un parc d’habitatge públic de lloguer assequible d’un volum determinat. Simplement cal establir que quan es privatitzi un habitatge se’n afegeixi a l’estoc públic un altre que el substitueixi. No ha de ser gaire difícil assegurar la viabilitat econòmica d’aquest esquema. Es tractaria que el preu de venda sigui menor que el preu de mercat, ajudant així el llogater a accedir a la propietat, però que cobreixi la part del cost de l’habitatge substitut que s’ha de finançar amb una subvenció publica.
