Publicada el 26 de juliol, en referencia al projecte de transformació del teatre de les Llars Mundet
Apreciats:
Després de llegir la carta que l’arquitecte Jaume Ratera ha enviat al butlletí d’AxA, referent a la transformació futura de l’edifici del teatre de Llars Mundet, voldria aportar algunes reflexions.
En el primer número de la revista AxA Magazine, vàrem escriure un article sobre la “matriculació dels edificis”, en referència a la importància de certes obres d’arquitectura reconegudes per premis, mencions o la seva avaluació cultural, social, o per la pertinença a diferents mecanismes patrimonials.
Manifestàvem en l’article que la importància d’aquestes obres d’Arquitectura no pot significar al llarg del temps la seva hibernació o momificació en el sentit que el seu desús pot significar, o bé perquè ja no respongui a la funció per la qual varen ser projectades i construïdes o perquè l’evolució del temps les hagi portat a la seva obsolescència.
L’Arquitectura, la bona Arquitectura és aquella – que dintre d’uns límits – té la capacitat de respondre a les demandes socials en els diferents moments de la seva vida. Així podem trobar contemporàniament multitud d’exemples d’Arquitectures patrimonials o fortament representatives que s’han pogut adaptar a noves funcionalitats:
El Gasòmetre de Viena, la Tate Modern de Londres, el Emery de Toronto, l’Estació d’Orly a París, la Zeche Zollverein d’Essen, l’església dominicana de Maastricht o el Matadero de Madrid…, i tants d’altres… I també a casa nostra podem trobar exemples destacats com l’editorial Montaner i Simon, la Casa de la Caritat, el Recinte de CaixaForum, o l’interessant futur projecte de la remodelació de l’Escola Industrial…, totes elles bones arquitectures que amb el temps han anat perdent la seva funcionalitat per la qual varen ser executades.
Què cal fer doncs amb aquest tipus d’Arquitectures?
Caldrà momificar-les, sense canviar el seu ús i esdevenir objectes intocables?, o més aviat caldria plantejar nous usos i atributs dintre de certes limitacions?
És evident que no tot pot servir per a tot, però també és evident que la hibernació tampoc pot ser la solució.
Avui dia, estem assistint a canvis i mutacions socials profundes, estaria bé que l’Arquitectura pogués participar activament en aquestes transformacions socials i culturals…, i econòmiques.
Actualment, ja ningú posa en dubte la flexibilitat, l’adaptabilitat, i els processos de canvi que s’han d’introduir en les arquitectures contemporànies.
Això vol dir que, transformar, ampliar, i reestructurar aquest tipus d’Arquitectures ha de formar part dels mateixos programes funcionals. Aquestes transformacions sobre Arquitectures ja construïdes s’haurien de fer en forma adequada i intencionada, tenint en compte les diferents autories dels edificis, i fer que en els processos de transformació intervinguin, o bé els autors – si són vius – , o les comissions adients que coneguin no solament el valor de l’edifici sinó també les trajectòries professionals dels arquitectes autors en profunditat, per bé d’ajudar tant en la participació dels corresponents concursos de projectes, com en la selecció dels jurats que puguin interpretar convenientment les solucions aportades. El reglament de la Llei d’Arquitectura Catalana hauria de promoure aquests processos des de l’exemplaritat.
Cal afegir que avui en dia disposem de gran quantitat de sistemes constructius, alguns de caràcter industrialitzat i de posta en obra en sec, capaços d’incorporar noves definicions espacials i funcionals, capaces d’introduir la flexibilitat i adaptabilitat necessàries per a nous usos i funcions, i a la vegada també plantejar la seva restitució, si fos el cas.
En definitiva, vull dir que aquestes noves adequacions programàtiques necessiten un bon projecte d’Arquitectura capaç d’articular tots els paràmetres per més complexos que siguin i, per tant, es fa necessari el plantejament d’un concurs i un jurat que tot plegat ho sàpiguen interpretar adequadament.
Ramon Sanabria, Arquitecte
