ARQUITECTURES ESCRITES | RAFA DE CÁCERES

DUES BELLES HISTORIES URBANES A BARCELONA

2022

La ciutat es transforma a partir de la superposició de les polítiques i actuacions que els diferents governs municipals van dipositant. Excepte moments de grans esdeveniments, aquest procés ho és en continuïtat, amb diferències no sempre identificables. Aquestes es manifesten en el camp de les teories urbanes – els grans objectius – i en els seus programes d’actuacions. 

Les primeres son dipositàries de la il·lusió – de la voluntat de canvi- de tot allò que incita al ciutadà a votar per una opció política determinada. Els segons, són prova de la coherència i de la capacitat organitzativa del poder local per a satisfer – total o parcialment- aquells programes.

Avui Barcelona, ja no admet grans operacions urbanístiques. Desprès de les Olimpíades i el fallit intent del Fòrum , la ciutat ha deambulat amb un cert cofoisme sense encarar dos dels seus problemes crònics : la qüestió de salut mediambiental, contaminació acústica , i el de la mancança d’habitatge públic assequible. Del clar compromís amb aquestes dues qüestions del partit de govern actual derivà el recolzament de molts de nosaltres.

Sobre la qüestió de l’habitatge ha estat significatiu l’esforç polític i de mobilització que avui comença a donar signes de canvi al ressituar-se en el marc institucional adequat.

Respecte a la qüestió mediambiental – sanitària, una part important de la seva política ha estat l’empeny per tal de reduir la contaminació; fomentant el transport públic; el canvi dels hàbits de mobilitat; de millora de la vegetació; la recuperació d’espai per a les persones, etc. Moltes d’aquestes actuacions són de millora de l’espai públic.  Aquestes generalment neixen com a belles històries urbanes carregades de voluntat transformadora: Belles històries, que ho seran sempre que s’escriguin amb bona sintaxi, ja que en cas contrari, seran una oportunitat perduda. El drama d’un projecte o d’una obra  es la distància que resta entre el que es va somniar i el seu resultat.

En aquest sentit em perdonareu que intenti escurçar aquella distància, en dues belles  històries que m’ocupen professional i emocionalment, com son: el corredor verd de Pi i Margall i el projecte del carrer de Girona, dins de l’operació dels eixos de l’Eixample

El corredor verd del carrer de Pi i Margall :  Un corredor verd no és únicament un carrer amb parterres.

El carrer de Pi i Margall – com altres carrers amb traçat en diagonal respecte a la trama d’en Cerdà – acaben transformant-se en espais d’ús per a vianants i de relació ciutadana, donat la seva escassa funcionalitat  de cara a la mobilitat rodada. Així han estat l’Avinguda de Mistral, de Roma ; trams de Pere IV ; el passeig de Gaudí, i altres. Aquí, en un carrer de trenta metres d’ample; amb un lamentable nivell d’urbanització; una densitat de població considerable i sobretot en un entorn mancat d’espais lliures significatius; aquella característica oferia l’oportunitat de construir un carrer pacificat, apte per a la relació de les persones, en companya d’una vegetació saludable, interactiva i atenta a les condicions mediambientals de casa nostra.

Per que això és un “corredor verd” a una ciutat com a Barcelona. No estem a les afores de París; Brussel·les, o Sant Cugat del Vallés. Aquí difícilment aconseguirem la connectivitat biològica, o influirem en la biodiversitat de la ciutat; segurament no acabarem  de connectar l’ecosistema marítim amb el de Collserola; ni que els líquens ens visiten abans de que no millorem la contaminació atmosfèrica; però probablement aconseguiríem quelcom més important: que les persones gaudeixin en la relació amb altres persones; conjuntament amb els nostres companys vegetals. De la seva salut depèn la nostre. Al corredor verd – com ecosistema urbà- es pretenia que l’espai públic fos sinònim de interconnexió; pacificat; confort i de llibertat. Sense la constant pressió que imposen els vehicles. Que fos un terreny de domini de les persones. Aquest és (era) el somni promès

Però no ho serà, si es manté la proposta de l’Àrea de Mobilitat (depenent de la Regidoria d’Urbanisme). Ho impedirà, una ruta per autobusos – exprés (segurament dobles) , amb una velocitat màxima de 30 km/hora, amb la semaforitzacio coordinada per tal de mantenir la velocitat de servei. 

És evident  que els ciutadans necessitem una bona xarxa de transport públic, però curiosament aquí era possible compatibilitzar-la amb la solució d’un corredor verd. D’això son perfectament coneixedors els responsables municipals. Recordem les primeres versions de la Xarxa Ortogonal i de les propostes de les superilles, així com dels estudis que demostren la viabilitat d’altres propostes alternatives que alliberaven l’espai públic de Pi i Margall.

Que ha passat doncs?

Potser ha estat la conseqüència de visions exclusives i fragmentades dels departaments municipals, que en entrar en col·lisió, han estat incapaços de pensar en la globalitat de la ciutat i en compaginar la dualitat de interessos.  Potser ha estat una  manca d’explicació al veïnat , per dir-li que no cal tenir el autobús a la porta de casa i que l’espai públic es quelcom més que un lloc per aparcar el cotxe o plantar-hi plantes.

Imposar ,en un carrer de nul·la connectivitat viària, una via ràpida per autobusos, apareix com un malbaratament del escàs espai disponible en la zona.  Un episodi aïllat i poc eficaç, si considerem la globalitat de la xarxa. Tot això en un carrer amb una accessibilitat al transport públic excel·lent, amb dues estacions de metro als seus extrems (Joànic i Ronda de Guinardó), i amb vies perimetrals o internes d’una potencia  acceptable que podrien  donar cabuda a altres alternatives: Ronda; Escorial; Sardenya.

Aquest projecte nascut com un corredor verd, mor com un carrer amb parterres, que ni tant sols podrà assolir el nivell de carrer pacificat.

Pot ser pacificat un carrer amb transit en dos direccions , a 30 km/h.?

Ho és el carrer de la Creu Coberta.?

No poden tenir els ciutadans , a l’entorn de Pi i Margall, la qualitat de vida urbana dels que viuen als eixos de l’Eixample?

La pèrdua de continguts cívics i mediambientals arriba al nivell de frau electoral, per que aquest projecte va néixer com a paradigma, com a model, d’una política urbana transformadora, i acaba desposseït dels seus valors essencials. Recuperar-les encara és possible ja que l’obra no patiria cap retard, ni augmentaria el seu  pressupost. Únicament manca la voluntat política i la humilitat per redreçar errors.

Per cert, en el vell urbanisme del segle passat (entre 1994-1996), de l’Ajuntament del Model Barcelona , l’arquitecte Jaume Graells, projectà l’Avinguda de Mistral, que desprès de vint i cinc anys encara funciona com un espai assimilable  a un corredor verd.

Projecte del carrer de Girona (dins de l’operació dels eixos de l’Eixample). Una bella història que cal escriure’l bé.  El problema de la “nova materialitat”

La proposta per recuperar determinats carrers de l’Eixample com espais pacificats i renovadors de la seva vegetació, podria ser un dels passatges de la recent història urbana més apassionants i engrescadors, i que de realitzar-se correctament representaria un model a seguir en altres parts de la ciutat. I ho podria ser per que conflueixen diversos factors a favor. El primer és que un ampli sector de la ciutadania percep la gravetat del problema de salut mediambiental; la necessitat de pacificar els carrers i de reducció del efectes del transit privat (pol·lució, malalties, soroll, etc. ). El segon factor és  que a l’Eixample  existeix una vegetació- hereva d’en Cerdà- envejable i única, que permetrà a l’Ajuntament aplicar polítiques exemplars en el tractament de l’arbrat. I el tercer és per que Barcelona te un bagatge significatiu en la construcció de l’espai públic, en la seva materialitat.

La consciència d’aquestes condicions haurien de ser suficients, per abordar el projecte d’una forma senzilla i integradora. Caldria fer-lo  com ho fan en altres ciutats.

Però no, això no és suficient. Segons la direcció política, cal que la a la proposta recollir el màxim d’eslògans i gestos a l’ús del discurs municipal i dels seus departaments. Sobretot  cal que es diferenciï de tot l’anterior; que tingui un alt contingut mediàtic a partir d’una imatge de modernitat, ,de un  nou urbanisme del segle XXI, jove i de gènere.  No es aquí el lloc per assenyalar aquests tics mediàtics, que podrien il·lustrar-los en: la manipulació del concepte de superilla; en determinar com els ciutadans han de fer servir els carrers; en la caricaturització de temes com l’energia, o la feminització ; o el propi concepte de naturalització de la ciutat que no aprofundeix en el caràcter de l’ecosistema, urbà. Tanmateix, aquests temes resulten tangencials i en un segon pla davant del discurs de la “nova materialitat”.  Aquesta qüestió no és pot ajornar , ja que la construcció del propi carrer, els seus materials i sintaxi, no tindran volta enrere, i al generalitzar-se definiran la  realitat del territori i tenint repercussions importants en el balança energètic de la ciutat i en el camí de la neutralitat d’emissions contaminants.

En el treball de definició del model d’intervenció – el llibre d’estil-  dirigit pel ajuntament amb els quatre equips guanyadors del concurs convocat, s’ha centrat principalment en aquets qüestió : en la nova materialitat de la proposta.

D’on ve aquesta obsessió.?

D’una banda, pel afany mediàtic de canviar la imatge de la ciutat, sense cap explicació ni científica o econòmica que ho justifiqui.

D’altre banda , per marcar distància respecte a la herència del “model Barcelona”.

En aquest sentit, pot ser útil recordar quin és el significat del “ model Barcelona”. És una denominació que no te el seu origen ni en les grans obres d’infraestructures; ni en la transcendència  internacional, ni en els negocis del capital; ni en l’expulsió dels habitants de rendes baixes, etc generades amb l’operació olímpica. Fa referencia a la manera de construir l’espai públic – a la seva materialitat- atenta al confort , a la durabilitat i a temes cabdals com ha estat el de l’accessibilitat universal, i que la qualitat fossi extensiva a tots els barris de Barcelona, sense cap distinció de classe. Fou una tasca lligada amb l’ús i a la urbanitat de la ciutat, expressat en una lògica constructiva dels materials; en la creació dels elements d’un llenguatge definidor del territori que es manifestà en els elements comuns d’urbanització ( guals; bordons; en la supressió d’obstacles; obligatorietat d’accés sense barreres a serveis com estacions de transport públic, aparcaments, etc.) . Elements que la població va entendre i que van significar el reconeixement i la referència a imitar en moltes ciutats de Catalunya, d’Espanya i l’estranger. Així, passejar per ciutats com Nimes, Tolosa, Perpinyà o Avinyò , permetia reconèixer la influencia del llenguatge de Barcelona. Aquesta manera de fer que no pertanyia a cap partit, ni a cap ideologia específica, va continuar evolucionant fins als nostres dies, malgrat el desmantellament progressiu dels serveis tècnics municipal encarregats del disseny de l’espai públic. Era un patrimoni de la ciutat.

No era un llenguatge immutable, ja que calia de la seva revisió continuada, afegint-hi nous requeriments  mediambientals i d’ús (com la neutralitat de gasos contaminants i altres )

A la recerca d’una nova materialitat.

Si els continguts del “model Barcelona” ( materials i sintaxis) fou fruit d’un procés de depuració de varis anys,  la recerca d’una “nova materialitat” viscuda en aquest últim període , ha estat un procés compulsiu i precipitat.

Procés nascut, en la recerca anònima de la anomenada superilla de Poble Nou, pintures i cal·ligrafiés expressives sobre l’asfalt – per cert- repintades fa poc com una icona ; la seva continuïtat a la superilla de Sant Antoni, amb un solera de formigó raspallat de 27 cm de gruix a la calçada- pensat per la seva extensió a l’eixample- i que seria aconsellable enderrocar si l’alcaldessa ho presentés com exemple a les  comissions del “precontracte per les ciutats neutres d’emissions contaminants” ( d’aquí al 2030 hi ha temps); el urbanisme tàctic; les convençudes afirmacions sobre paviments de llambordes vegetades; els nous paviments filtrants; i finalment la proposta per barrejar panots de formigó amb detalls petris com a contrapunts ,etc.

I ara, que?

El procés de discussió sobre els eixos toca al seu final, i la nova materialitat es concretarà en una pavimentació majoritàriament de panot amb contrapunts de pedra als llocs significatius. Tot un llarg procés per arribar a aquest punt, si més no discutible des de diversos punt de vista.

  • Quin serà l’aspecte del  carrer d’aquí uns anys, amb la difícil convivència d’un material que es degrada a curt termini; amb la pedra que envelleix amb dignitat. Dos materials amb una resistència al desgast tant diferent. Un material tant difícil de substituir sense que es denigri el aspecte general del paviment.
  • ¿Quina justificació te la seva secció constructiva , necessàriament amb solera de formigó, cara a la neutralitat d’emissions de gases contaminants.?
  • ¿Caldrà tornar a coordinar criteris de disseny dels diferents equips?

Les declaracions mediàtiques cara a justificar l’actuació urbanística del mandat, auguren  arguments electorals dirigits a la quantitat: “ Recuperarem més d’un milió de metres quadrats per a les persones”. Quina qualitat tindran aquest metres quadrats.? Els pressupostos parlaran amb força i posaran en qüestió la magnitud de l’operació. Les presses i les dificultats econòmiques, trauran energia de la manca de qualitat.

A on quedaran les propostes del  “sol estructural”, un dels objectius més importants de la operació. El sòl estructural, no es veu , és el paisatge ocult. Els arbres es ressentiran.

Els terminis pressionaran. La pavimentació en pedra des de un punt de vista de durabilitat , qualitat i sostenibilitat, no te rival respecte als materials artificials. Però la seva producció és més lenta. Les industries vomitaran panots. El “ fast food”, està servit.

Declaracions mediàtiques parlen d’una futura connexió del parc de la Ciutadella. Evidentment , no com la prevista en el parc de la Barceloneta. Tot això mentre el Zoo continua i el umbracle cau a trossos. Es completarà la façana marítima, prop del Fòrum. Promeses de futur, per al proper mandat, quan encara resten significatius projectes encallats dins de la complexa estructura municipal.  Els assessors es tornen a equivocar. La competència serà ferotge.

L’únic antídot: la qualitat. Qualitat del model que obri camí de futur.  Les obres s’inauguren , els models de qualitat es perllonguen en el temps. La qualitat té un valor de comunicació superior a la mera quantitat, i respecta a una ciutadania més madura del que pensem, per tal de sortir de la gestualitat i l’eslògan.   Més val una bona poesia que un mal relat.  Malgrat que els assessors mai parlem de qualitat, penso que encara estem a temps de vetllar per propostes que facin futur a partir de la valoració del treball ben fet. Ben escrit.


Rafa Càceres. Arquitecte. Co- redactor del projecte del corredor verd de Pi i Margall.  Membre de l’equip guanyador del segon premi del concurs dels eixos i co- redactor de la proposta del carrer de Girona. Barcelona 11 d’octubre de 2021.

Article publicat al blog ‘Reflexions sobre espai públic i vegetació urbana’ https://rafadecaceres.wordpress.com/